LA CASA DEL BOSC

Fa uns mesos vaig anar amb uns amics a una casa rural, endinsada en un bosc, a passar-hi una setmana per desconnectar de la ciutat.

Vam anar tots cinc fins allà amb el cotxe, el camí va ser molt llarg i cansat aixi que vam decidir menjar alguna cosa, estirar-nos al sofà i mirar una peli de por que aviem portat. A l’acabar la peli estàvem tots morts de por i a mi em van entrar ganes d’anar al lavabo, li vaig demanar a una amiga que m’acompanyes i vam anar les dos al lavabo. Al sortir vaig anar al menjador i vaig veure que no hi havia ningú, tots ells avies desaparegut. Vam anar a les habitacions i no hi eren, a la cuina tampoc hi havia ningú, ens vam començar a espantar, com podia ser que en un moment tots agüessin desaparegut  Vam pensar de trucar-los avera si havien anat a donar una volta pel bosc, però cap d'ells ens va agafar el mòbil. Ja no sabíem que fer. Al final vam decidir de seure al sofà i esperar a que vinguessin.

Esperant i esperant, vam anar a donar una altre volta per tota la casa. Vaig veure que de dalt penjava una corda, la vaig estirar i es van desplegar unes escales, les dos ens vam quedar molt sorpreses, per no volíem pujar per por. Vam pensar de pujar les dues juntes perquè aixi no ens cadariem soles cap de les dos. Aquelles escales eren molt velles i feien molta impressió, vam pujar hi ha dalt era tot fosc, no es veia res, semblaven unes golfes, al fons d’aquell lloc es veia una flama, ens hi vam acostar poc a poc i de com van sortir ells tres i ens van donar un bon espant. Resulta que s’avien amagat allà per fer-nos una broma. S’avia fet molt tard i vam anar tots a dormir.

EL MEU AMIC MARTÍ

Conec en Martí des dels tres anys, des que anàvem a parvulari. És un noi molt simpàtic i sobretot espontani, amb les idees molt clares i amb el qui és agradable parlar de tot ja que té moltíssims coneixements. Tot i que interiorment és un noi amb molta personalitat i té un caràcter molt afable amb tothom, el seu aspecte físic és si més no estrany. És com aquells adults als que jo anomeno Peter Pans, d’aquells que sembla inclús que els faci por créixer, amb aquella roba d’adolescent i amb sabates amples que sembla mentida que puguin agafar-se als peus. Però el més estrany de tot és que el seu aspecte facial no concorda gens amb el seu gust per la roba juvenil. Porta unes ulleres rodones i un bigoti curiós, que jo personalment sempre li recomano que se’l tregui ja que li dóna un aspecte a científic esbojarrat. És un dels amics més antics que conservo i, per això, un dels meus millors amics.