Estimat diari, aquest matí quan me
llevat i m’han vingut ganes d’anar a donar una volta per L’Armentera , el poble
on he viscut des de que vaig néixer. He passat per davant de l’escola, on vaig
estar fent la secundària. M’han vingut al cap un munt de moments fantàstics al
cap. Me assegut en un dels bancs que hi ha davant de l’escola. Darrere meu hi havia l’Arbre, aquell arbre
sense fulles a l’hivern i ven guarnit a la primavera, amb el tronc tan gruixut
que s’enfilava amunt i creava figures estrambòtiques. Tots nosaltres, cada
matí, anàvem més aviat a l’escola per passar una estona amb els amic enfilats
en aquell arbre. Ens hi enfilàvem allà dalt i cada un amb la seva imaginació es
creava un món paral·lel on podíem viure totes les experiències que volguéssim.
L’escola és especial, no és com les
altres, a la fatxada hi ha dibuixats diferents dibuixos hi amb colors molt
vius. En el carrer també hi ha la guarderia, hi al seu costat el metge. Desprès
em va venir el cap la sirena, aquella senyal que quan l’escoltàvem, tots sabíem
que havíem d’entrar cap a classe.
M’ha agradat recordar aquells
moments tan especials. Però s’ha fet tard i he tornat cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada