DIARI D’UN ASSASSÍ

Em sento malament, insegur, brut, tinc por. No sé que fer, necessito explicar-ho a algú, treure-ho de dins meu, per això he agafat un bolígraf i un paper i ho deixaré anar tot.

La passada nit, vaig tenir un sopar de feina, el sopar va estar bé, vaig menjar un entrecot amb patates i tots varem beure força vi, rectifico, molt de vi. Ja era mitja nit, quan tots varem agafar els cotxes i varem marxar, jo vaig anar sol amb el meu cotxe, molt begut, però no m’ho vaig pensar, ni un segon i vaig engegar el cotxe. Tornant cap a casa, per la carretera vaig agafar una drecera per no passar per la carretera principal i així evitar de trobar els mossos d’esquadra. Anava molt ràpid i de cop, vaig veure passar per davant meu una silueta, com un fantasma, no vaig poder reaccionar, ni frenar a temps, vaig sentir un soroll i vaig sortir del cotxe, estava al mig de la carretera, vaig pensar que havia atropellat a algun animal, però al posar un peu al terra, vaig veure una mà, una mà petita, semblava d’una nena. Em va caure el món a sobre, em vaig posar molt nerviós, no sabia que fer. Em van venir un munt de preguntes al cap. Està morta? Respira? Què faig? Truco a la policia? Em vaig tranquil·litzar un moment i vaig agafar el cos i si, afectivament era una nena, una adolescent, d’uns 15 anys, vaig comprovar si tenia pols, però no, no en tenia, no li palpitava el cor, l’havia matat.

Em vaig bloquejar, no podia trucar a la policia, em posarien a la presó i no m’ho podia permetre, tinc dos fills un nen i una nena, majors d’edat i una esposa, que estimava amb bogeria.

Em vaig ficar a pensar i el millor que se’m va acudir, va ser anar al riu i tirar el cadàver  Vaig comprovar que no ho hagués vist ningú, era una carretera molt solitària, no passava mai ningú per allà. Vaig agafar el cos, el vaig embolicar amb una manta que tenia dins el cotxe i el vaig tancar al portaequipatges. Després vaig conduir fins a la riba del riu i vaig tornar a comprovar que no hi hagués ningú per allà, al voltant i la vaig llençar al riu, hi havia molta corrent, dies abans havia plogut molt. Em vaig quedar uns segon mirant el cos enrullat amb la manta baixant pel riu. Vaig pujar al cotxe i vaig seguir el meu camí cap a casa. El cap m’estava a punt d’explotar. Què he fet? Com he estat capaç de fer d’una cosa així? No sé si podré viure, la resta de la meva vida, amb aquest remordiment. No és just, he matat a una nena que tenia tota la vida per endavant.

No sé perquè escric això, suposo que perquè necessitava treure-m’ho de sobre. Però veig que no ha servit gaire de res. No em puc arriscar a que ho llegeixi algú, així que acabi d’escriure la ultima paraula, agafaré un encenedor i cremaré tot el que he escrit, deixaré que el paper es desfaci, deixant marxar cada una d’aquestes paraules que he escrit, traient-me, al menys un petit fragment, de la meva consciència.